La caixa i la clau de la caixa

Què faria jo si tingués la caixa i la clau de la caixa?

Bé, inicialment destinaria els diners (els diners de la meva societat) que m'espoliaven cada any (en concepte de contribució solidària) a eixugar el deute... No se, poder pagant totes aquelles factures atraçades i posant al dia els meus comptes. Així deixaria de pagar els interessos dels crèdits, la gent tornaria a comprar i augmentarien els meus ingressos.

Llavors, explicaria a tothom lo bé que sé gestionar la caixa i lo malament que ho feien els altres. Ho repetiria cada cap de setmana fins que la gent s'ho sabés de memòria.

Llavors, em buscaria un equip de treball de confiança. Tothom sap que lo difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Seria gent del meu entorn proper que anirien substituint els meus antics col·laboradors. El fill de tal, l'expresident de qual, el meu ex no se que... Molts d'ells probablement ja els tenia treballant amb mi, així que tampoc cal canviar a tothom.


Quan ja tingués un bon equip de treball, m'encarregaria de repartir els diners fent inversions estratègiques perquè tothom se'n beneficies. Perquè jo parteixo del principi que com millor va la meva societat, millor aniré jo. Tot i així, encara que tots siguem iguals, alguns som més iguals que d'altres. Llavors, faria les següents inversions en personal i contractes a tercers:
- 100 a A
- 100 a B
- 100 més a C
- 200 a D per compensar que l'any passat només els hi van donar la meitat
- 300 a E perquè la seva feina és més difícil
- 1000 a F perquè un cop em va aconseguir un bon contracte. A més, la seva família sempre ha treballat perquè no em faltés de res.
- 1500 a G perquè hem treballat molt dur junts fins a arribar aquí i ha estat capaç d'acabar amb molts enemics de la societat.
- 1800 per mi perquè sóc la persona més important d'aquesta societat.

En realitat aquests números són orientatius ja que com que sóc el jefe, em pujaré el sou un 30% l'any que ve si estic satisfet amb el que he fet durant l'any.

Un cop vaig sentir un dels treballadors que es queixava que jo tenia un sou massa alt. A veure si es pensa que la meva feina és tan fàcil? Una persona que només pot aspirar a una feina de 100 (i no decent) pot fer la feina que fa una de 1500. Que s'ha de ser molt ambiciós i els ha de tenir molt ben posats un de 1500 (diga-li Alfa+ si vols).


Per aspirar a lo més alt, l'ambició és el que conta. I res més. Has de ser capaç de defensar la teva postura per davant de qualsevol altre opinió. Has de trobar la manera de lligar tots els arguments encara que impliqui fer quatre nusos de mariner (i no t'ho creguis) i sempre que puguis intentaràs ridiculitzar al teu enemic deixant-li anar un "¡Que se jodan!" espontani de tant en tant. Bé, la fórmula de l'èxit és molt complexa i tampoc crec que l'arribessis a comprendre, així que no em facis perdre el temps.


Ara, amb un equip sense fissures, començaria a fer inversions estratègiques amb els meus diners. Primer faria grans inversions que m'agüessin quedat endarrerides per la falta de fons. Contractaria a empreses que haguessin estat al meu costat des del principi (o si això es nota molt, intentaria jo posar-me al costat de les empreses guanyadores). Els hi dec tants favors que, bé... al final a qui li importa si la feina la fa aquesta o l'altre empresa? Amb això espero, evidentment, que algun dia ells ho tinguin en compte i si més no, que quan se m'acabi el contracte aquí, que em contractin ells com a compensació pels serveis prestats.

Llavors, destinaria una petita part del pressupost a despeses ordinàries. De fungibles, vaja. El primer dia em demanaria amb aquest pressupost uns fungibles a la brasa i el segon spaguettis al fungible. Com que havia pressupostat més diners dels gastats, el tercer dia convidaria a un amic. Amb el temps, l'amic oferiria una bona feina a la meva filla. La qual cosa és d'agrair. I destinaria una nova partida de despesa extraordinària a contractar els serveis del meu amic, tal vegada en substitució d'alguna altre empresa que m'estava donant el mateix servei per un preu més ajustat.

Sí, probablement estàs pensant que això té pinta d'acabar molt malament, oi? Bé, no et preocupis. Jo estaré bé. Quan les coses es comencin a torçar, jo seré acomiadat i m'indemnitzaran amb un sou per tota la vida. Li deixaré el marron al següent que vingui i jo em dedicaré a "treballar" per aquella empresa de la que us parlava abans.

O què us penseu? S'ha de ser molt ambiciós i s'han de tenir molt ben posats per guanyar el que jo guanyo!

P.D.: He posat uns quants enllaços. Els que més recordo dels últims temps, però n'hi ha molts més (i de més actuals segur). Si trobes que en falta algun envia'm-el!

Sincronització social

Ara ja fa uns anys, a Castellar vem tenir unes Festes Majors molt desgraciades. Segurament te'n recordes. Era el moment àlgid dels neonazis al poble recolzats per la impunitat de la llei i la guàrdia civil. Aquell dia, però, en el concert jove es van conjurar diferents grups del poble, principalment jovent per dir prou i plantar cara. Molta gent dels voltants també va venir a recolzar-nos i gaudir de la Festa Major, és clar.

Aquella nit, un fet inesperat va succeir que anys més tard ho he interpretat com un efecte de sincronització social.

Els ànims estaven molt encesos, cansats de les agressions i amenaces d'aquests grups (minoritari) però molt violents. La gent només parlava d'una cosa i es respirava tensió en l'ambient perquè tothom sabia que un moment o altre tindríem la visita d'aquest grupet d'eixelebrats. Eren al voltant de les 11 pm i els grups anaven desfilant per l'escenari. De cop, se m'apropa un paio d'uns 30 llargs i em diu: "vigila que han vist als skins a l'altre punta de la plaça". Em vaig quedar parat. Tenia bastanta por de trobar-me'ls anant sol. Sabia d'amics que havien acabat a l'hospital, però estant en ramat em sentia una mica més segur.

Pel que sembla, algú havia fet correr la veu (intencionadament o no) de la troballa dels skins i tal com estaven els ànims, el rumor es va escampar com la pólvora. Un parell de minuts després del meu encontre, un ramat de moltes desenes de persones (probablement arribava al centenar) va començar a correr passant pel meu costat com si els perseguís el dimoni. En vaig parar un i em va dir: "Els skins estan a l'altre costat de la plaça i anem a buscar-los". Al cap d'uns 10 o 15 min tornaven tots frustrats sense haver vist ningú.

Algú havia fet córrer el rumor que els skins rondaven la plaça i en qüestió de pocs minuts una multitud havia respost a l'hora per sortir de caça. Molts d'ells, ni tan sols ho havien acordat, però al veure la multitud corrents s'hi van afegir perquè ja sabien a què anaven.

L'efecte col·lectiu va ser espectacular i em va fer pensar molt sobre el rerefons d'aquesta actitud. La primera pregunta era per què la gent va reaccionar d'aquella manera? Algú havia posat al grup de gent present en un estat d'alerta més alt del que ja era, pròxim al llindar que separa el pensament de l'acció. Només faltava que algú creués aquest llindar. El més probable, és que fos un petit grup d'exaltats que decidissin sortir a buscar-los. Això va provocar una reacció en cadena, on al veure que un sortia corrents estimulava al del costat ja que sabia perfectament que allò volia dir ajusticiament. Així, desenes de persones, algunes a títol individual i d'altres en petits grups d'amics s'havien posat d'acord a l'hora per al mateix.

En aquesta història, ja has vist, que l'excitabilitat també hi juga un paper fonamental. Et preparen prop del llindar i un petit estímul et fa passar del mon de les idees al mon dels fets. Si aquest estímul ve d'un igual teu, llavors és un efecte d'excitabilitat col·lectiva. Si a part, la resposta és simultània i igual, llavors segons el meu parè se li pot donar el nom de sincronització.

Això d'alguna manera ha de ser similar al que passa en els linxaments. Una pila de gent, sense haver parlat entre ells es posen d'acord per carregar-se al del mig. Tothom s'ho mira, fins que un dona el primer cop.

Molt interessant també el fet de la diversitat d'estats en la sincronització col·lectiva. Imagina't el cas en que tenim tota aquesta gent que comença a córrer. Si són uns pocs, tu que no tens ganes de córrer ni saps per què ells corren no et mouràs. A menys que siguis la única persona que no ha sortit corrents. Llavors, encara que no tinguis ganes de córrer, molt probablement et trobaràs corrent amb la multitud sense saber per què. La pressió col·lectiva et força a comportar-te d'aquesta manera i a més aquesta pressió és proporcional al tamany de l'altre grup quan el compares amb el teu grup.

Les xarxes socials en aquest sentit, són una gran font de comportament col·lectiu i te tendència a homogeneïtzar les opinions, amb la qual cosa, com més gran és una xarxa social i més semblant és el seu punt de vista, més fàcil és que et convenci, fins i tot sense tenir cap argument. Actualment s'està investigant molt sobre xarxes d'opinió: com es propaguen les opinions, com fer canviar d'opinió una xarxa social, a quin element de la xarxa és millor convèncer per arrossegar a la resta del grup... Apassionant des del punt de vista científic. Des del punt de vista humà em posa els pels de punta pensar en les conseqüències de tenir un domini complet d'aquesta ciència.

Amb tot això vull acabar amb dues recomanacions:
1) Verifiqueu les informacions buscant diferents fonts.
2) Vigileu amb les multituds i xarxes socials. Poseu-hi seny si passeu a formar part d'una d'aquestes perquè la natura ens força a comportar-nos com el del costat.

(Auto) Crítica

Ahir el Pere em deia que era més crític amb el seu propi treball que amb el dels demés. És encoratjador saber que la gent intenta treure el millor de si mateix i objectivar allò que fa, un fet especialment necessari en el camp de la recerca.

L'autocrítica, però, és més aviat escassa en els dies en que vivim i no em  refereixo només a nivell laboral, sinó també a nivell personal. Filar prim amb allò que es vol fer o reconèixer els errors propis i corregir el que no s'ha fet bé és poc freqüent. No et pensis que és fàcil.

En primer lloc t'has d'adonar que el que has fet no era el correcte. Això ja és el primer obstacle. Com una persona que està segura que el que ha fet és correcte pot arribar a acceptar que no ho és? Al final el que és correcte i el que no és una qüestió de fe i creença, o no? Aquí és on entra la autocrítica. Si ets una mica autocrític t'intentaràs situar en un pla superior i mirar les coses objectivament per fer l'esforç de mirar més enllà del teu nas. Ser capaç de criticar el teu fet com ho faria algú altre i empatitzar amb l'altre part.

És curiós, però, com d'antagònics són els conceptes de crítica i autocrítica. Com d'agradable i a vegades excitant pot arribar a ser la crítica als altres i com de vergonyós i despreciable és criticar-se a un mateix. Realment, a poca gent he sentit admetre errors públicament. Està clar. I aquí apareix el segon problema. Admetre un error davant un crític és firmar la teva sentencia perquè aprofitarà la ocasió per demostrar a la humanitat com s'han de fer les coses (segons ell) i per deixar-te clar que ell sap molt millor que tu com s'ha de fer (de la qual cosa n'està convençut, encara que no sigui així). En general, però, la mateixa crítica que aplica als altres no se l'acostuma a aplicar a si mateix. Tal vegada sí a nivell laboral, però en cap cas a nivell personal. Llavors hi ha la "rara avis" dels crítics constructius, tan adorables com escassos. Aprendre i ajudar a aprendre dels errors. Aquest és l'esperit.

La crítica i l'autocrítica tenen una part bona i una dolenta, és evident, però les dues són necessàries. La crítica sense l'autocrítica deshumanitza i desautoritza. L'autocrítica sense crítica afebleix en front dels demés i desnivella les relacions d'igualtat. El primer cas s'exemplifica amb qualsevol polític d'aquest país (barruts desacreditats!). El segon l'haureu vist en moltes parelles del vostre entorn.

L'Efecte Túnel

Fa ja uns dies parlava amb el Xavi sobre l'efecte túnel. En aquest cas, no era una discussió sobre física quàntica, sinó de la resposta humana en situacions d'estrès.

Jo ho havia viscut, però no sabia que tenia nom. L'efecte túnel en psicologia és la pèrdua de capacitat visual i d'atenció d'allò que passa al teu voltat i que centra la teva atenció només en el que tens davant. Normalment és degut a l'estrès provocat per un enfrontament i professionals en el tema com la policia s'entrenen per no entrar en el túnel o detectar quan hi han entrat i sortir-ne a temps.

A vegades, durant la jornada de treball tinc aquesta sensació. Quan busques la solució a un problema i sempre acabes tornant al principi del plantejament un i altre cop. La millor manera de sortir del túnel? Doncs una cervesa fresca i uns daus de formatge!

Politicràcia

Internet i sobretot els telèfons mòbils han agilitzat la comunicació entre nosaltres. Crec que és obvi que tinc en les mans una font inesgotable de coneixement i una eina bàsica d'organització (a part d'entretenir). A més, a la cartera, en el DNI per ser més concret, hi porto la signatura digital que em permet identificar-me legalment i a tots els efectes des de qualsevol lloc. Això ha passat molt desapercebut en general però espero poder-ho fer servir molt en el futur.

 "Els temps canvien". Com a afirmació és una obvietat. Les coses sempre canvien amb el temps. Quan ens fem grans no ens n'adonem fins que ens aturem per mirar endarrere. Altres vegades els canvis són bruscs i evidents. Hi ha un altre cas i és en aquest que ja fa dies que hi penso. Quan la societat evoluciona i ens neguem a acceptar-ho com els hi està passant als polítics d'aquest país.


El meu Facebook bull de ràbia i sobretot d'impotència i suposo que el vostre també. Buscant l'origen d'aquesta sensació d'impotència m'he adonat que és la impossibilitat de fer sentir la nostra veu. El fet que el clamor popular acabi sempre oblidat o ofegat. És això, en definitiva, el contrari al que és la democràcia entesa en el seu sentit literal, no? El govern del poble. 

El sistema democràtic actual tanca les portes del govern als ciutadans i només permet participar un cop cada 4 anys i això no és participar de la vida política. I què ha de fer algú com jo que no s'identifica amb cap de les opcions? No em passa pel cap muntar el meu partit. Sortir al carrer alçant la falç és eficaç, però també traumàtic. L'única opció que se m'acut és fer servir les Iniciatives Legislatives Populars (ILPs) i utilitzar-les a mort. He estat fent una cerca ràpida i en realitat està tot apunt perquè això passi.

Igual recordeu una de les últimes ILPs que es van aprovar al parlament de Catalunya que va permetre prohibir la tauromàquia. En aquest cas, es requerien 50.000 signatures (sí, la signatura digital també es pot fer servir per signar una ILP) i se'n van recollir més de 180.000. Per desgràcia les ILPs tenen fortes limitacions respecte quin tipus de llei proposen modificar. És estrany, contant que encara que aconsegueixis les firmes les propostes de llei hauran de passar per el parlament. Potser els polítics tenen por que la gent del carrer pugui posar final a totes aquestes injustícies que s'estan cometent i a tots els privilegis que s'han auto-atorgat. Per si algun polític o aspirant a ser-ho llegeix això, tranquil. No proposo eliminar el sistema parlamentari actual sinó completar-lo.

A mi ja fa temps que em van començar a demostrar que el govern no és del poble sinó dels polítics. Insisteixo, participar un cop cada 4 anys no és participar de la vida política. Trobo que un nom apropiat seria politicràcia; el govern dels polítics. Bé, potser vaig tard i això hauria estat apropiat uns anys endarrere. Actualment, el poder el tenen els que controlen els grans capitals a qui han venut l'ànima.

Per això, ara tenim la formació i les eines necessàries per ser part del sistema de presa de decisions de forma eficient. Recuperar la democràcia que hem perdut al sotmetre el poder polític al poder econòmic i permetre per primer cop en la història de la democràcia que la gent del carrer participi de la vida política sense haver de formar part de cap partit.


Però llàstima, aquesta petita proposta és una utopia. Ens haurem de conformar amb tornar a llegir:

"Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d'altres"

La Revolta dels Animals (George Orwell, 1945)

Ningú escolta els vells

La gent gran, parlo dels avis, tenen tendència a repetir batalletes fins a l'esgotament. Coses que sens dubte els han marcat al llarg de la seva vida i que els han fet créixer i els han donat força per seguir endavant.

Recordo moltes d'aquestes històries que m'explicava el meu avi, no fa tant de temps. Ell que va ser un home de pagès va viure el camp de ben a prop i gaudia observant la natura. M'explicava, per exemple, com un dia va assistir a l'aniquilació d'una col·lònia sencera de formigues, atacades per formigues d'una altra col·lonia. Tot i això també va viure la duresa del camp i la seva pell arrugada i curtida ho deixaven clar. Sempre em repetia: "Si algun dia vols cultivar algo tu mateix... Però no t'hi dediquis mai!" També em feia molta gràcia com cada cop que li parlava de la física em tornava a preguntar que què estudiava exactament. Sempre acabava recordant quan algun treballador de la fàbrica tèxtil va llençar un pot de sosa càustica (o lleixiu) per desembussar el desaigua dels àcids que es feien servir per fixar el color. L'explosió que va produir la barreja va deixar un gran forat al mig de la carretera. I acabava la conversa dient-me: "Tu tria un cami i no el deixis. Segueix sempre endavant i insisteix. Ves sempre recte i estudia molt. Que jo no vaig poder-ho fer".

Els últims anys he pogut disfrutar també de les converses amb l'avi Raimon; l'avi de la Mariona. Una persona culta com n'he conegut poques i que ha tingut la sort de dedicar-se a allò que li agradava: la pintura, els amics i la família. Tot i que els meus coneixements de pintura són mes aviat escassos, escoltant-lo he après voluntària o involuntàriament que els quadres sense la vivència estan buits. Que coneixent al pintor i les seves experiències tot allò que va fixar com a un instant en una imatge cobra vida i et transporta a un petit retall de la seva vida. És llavors quan els arbres comencen a moure's amb el vent, els nens corren a jugar amb els pinzells i les esglésies s'omplen de pots de pintura i bastides.

Lo dit, batalletes. Aquestes històries les he sentit mil vegades, però no em cansava mai d'escoltar-les. Per què? Doncs perquè quan expliquen aquestes històries els hi brillen els ulls; ho tornen a viure. Es tornen a emocionar i es transporten (em transporten) 70 o 80 anys endarrere quan ells encara no tenien arrugues a la cara. A mi, personalment, m'al·lucina.

Benvingut al meu blog!

Si em coneixes sabràs que no m'ha interessat mai gaire prodigar-me per la xarxa. Massa coses es diuen, però en pocs casos el que es publica és el fruit d'una reflexió profunda. A mi m'interessa allò que ha estat consumit, digerit, processat i que al final resulta un recull d'experiències personals i intransferibles sense pretensions però amb molta raó.

Doncs aquí em tens. A punt d'iniciar un petit "blog" sobre els meus pensaments. Pensaments que al llarg dels meus 30 anys he pogut compartir amb la gent que estimo i que m'estima.

Ara, però, sento la necessitat de compartir-ho amb tu per intentar desordenar la teva consciencia. I si allò que llegeixes et fa pensar, t'animo a que també tu ho comparteixis perquè tots tenim coses a dir.