Ara ja fa uns anys, a Castellar vem tenir unes Festes Majors molt desgraciades. Segurament te'n recordes. Era el moment àlgid dels neonazis al poble recolzats per la impunitat de la llei i la guàrdia civil. Aquell dia, però, en el concert jove es van conjurar diferents grups del poble, principalment jovent per dir prou i plantar cara. Molta gent dels voltants també va venir a recolzar-nos i gaudir de la Festa Major, és clar.
Aquella nit, un fet inesperat va succeir que anys més tard ho he interpretat com un efecte de sincronització social.
Els ànims estaven molt encesos, cansats de les agressions i amenaces d'aquests grups (minoritari) però molt violents. La gent només parlava d'una cosa i es respirava tensió en l'ambient perquè tothom sabia que un moment o altre tindríem la visita d'aquest grupet d'eixelebrats. Eren al voltant de les 11 pm i els grups anaven desfilant per l'escenari. De cop, se m'apropa un paio d'uns 30 llargs i em diu: "vigila que han vist als skins a l'altre punta de la plaça". Em vaig quedar parat. Tenia bastanta por de trobar-me'ls anant sol. Sabia d'amics que havien acabat a l'hospital, però estant en ramat em sentia una mica més segur.
Pel que sembla, algú havia fet correr la veu (intencionadament o no) de la troballa dels skins i tal com estaven els ànims, el rumor es va escampar com la pólvora. Un parell de minuts després del meu encontre, un ramat de moltes desenes de persones (probablement arribava al centenar) va començar a correr passant pel meu costat com si els perseguís el dimoni. En vaig parar un i em va dir: "Els skins estan a l'altre costat de la plaça i anem a buscar-los". Al cap d'uns 10 o 15 min tornaven tots frustrats sense haver vist ningú.
Algú havia fet córrer el rumor que els skins rondaven la plaça i en qüestió de pocs minuts una multitud havia respost a l'hora per sortir de caça. Molts d'ells, ni tan sols ho havien acordat, però al veure la multitud corrents s'hi van afegir perquè ja sabien a què anaven.
L'efecte col·lectiu va ser espectacular i em va fer pensar molt sobre el rerefons d'aquesta actitud. La primera pregunta era per què la gent va reaccionar d'aquella manera? Algú havia posat al grup de gent present en un estat d'alerta més alt del que ja era, pròxim al llindar que separa el pensament de l'acció. Només faltava que algú creués aquest llindar. El més probable, és que fos un petit grup d'exaltats que decidissin sortir a buscar-los. Això va provocar una reacció en cadena, on al veure que un sortia corrents estimulava al del costat ja que sabia perfectament que allò volia dir ajusticiament. Així, desenes de persones, algunes a títol individual i d'altres en petits grups d'amics s'havien posat d'acord a l'hora per al mateix.
En aquesta història, ja has vist, que l'excitabilitat també hi juga un paper fonamental. Et preparen prop del llindar i un petit estímul et fa passar del mon de les idees al mon dels fets. Si aquest estímul ve d'un igual teu, llavors és un efecte d'excitabilitat col·lectiva. Si a part, la resposta és simultània i igual, llavors segons el meu parè se li pot donar el nom de sincronització.
Això d'alguna manera ha de ser similar al que passa en els linxaments. Una pila de gent, sense haver parlat entre ells es posen d'acord per carregar-se al del mig. Tothom s'ho mira, fins que un dona el primer cop.
Molt interessant també el fet de la diversitat d'estats en la sincronització col·lectiva. Imagina't el cas en que tenim tota aquesta gent que comença a córrer. Si són uns pocs, tu que no tens ganes de córrer ni saps per què ells corren no et mouràs. A menys que siguis la única persona que no ha sortit corrents. Llavors, encara que no tinguis ganes de córrer, molt probablement et trobaràs corrent amb la multitud sense saber per què. La pressió col·lectiva et força a comportar-te d'aquesta manera i a més aquesta pressió és proporcional al tamany de l'altre grup quan el compares amb el teu grup.
Les xarxes socials en aquest sentit, són una gran font de comportament col·lectiu i te tendència a homogeneïtzar les opinions, amb la qual cosa, com més gran és una xarxa social i més semblant és el seu punt de vista, més fàcil és que et convenci, fins i tot sense tenir cap argument. Actualment s'està investigant molt sobre xarxes d'opinió: com es propaguen les opinions, com fer canviar d'opinió una xarxa social, a quin element de la xarxa és millor convèncer per arrossegar a la resta del grup... Apassionant des del punt de vista científic. Des del punt de vista humà em posa els pels de punta pensar en les conseqüències de tenir un domini complet d'aquesta ciència.
Amb tot això vull acabar amb dues recomanacions:
1) Verifiqueu les informacions buscant diferents fonts.
2) Vigileu amb les multituds i xarxes socials. Poseu-hi seny si passeu a formar part d'una d'aquestes perquè la natura ens força a comportar-nos com el del costat.
Enhorabona pel blog, Jordi!
ResponEliminaAlguns comentaris sobre aquest post :)
El problema de l'escalfament col·lectiu és que anul·la la capacitat de pensament individual, simplifica, busca caps de turc, es torna una màquina imparable, a vegades fent ús de la violència. En aquest context, és ben fàcil d'atiar els ànims, fins i tot per causes que no t'afecten directament, però que acabes creient que t'hi va la vida, que cal saltar a l'acció de forma fulminant.
En un entorn altament tensionat, les respostes individuals es retroalimenten i això fa que en qüestió de segons es coordinin de forma massiva.
En aquest sentit, ens podem preguntar què és allò que toca la fibra sensible de cada u i que el fa alçar, i com s'escampa com la pólvora aquest sentiment. De fet, els sistemes socials es mouen entre l'ordre i el desordre, l'estabilitat i la inestabilitat, l'ordre i el caos ;) i hi ha dispositius socials que quan s'apreten més del compte es desfà allò que donava estabilitat i coherència al sistema.
El tema de la violència dels nazis ja se situa de per si fora del sistema, amb unes lògiques que trenquen amb les regles que ens hem donat i amb la violència com a arma per aconseguir els seus objectius. Batallar en aquest camp deixa poques opcions quan es carreguen les vies normals de les institucions i la por ho contamina tot. De la por i la paràlisi a la irracionalitat i la violència també hi ha poc tros.
Despertar l'instint col·lectiu de conservació és una missió de la política, que voldríem raonada, perquè sinó ja sabem el que passa, quan s'anul·la la capacitat de pensament de l'individu i passa a ser un més de la multitud. Es dissol i tot s'hi val: El senyor de les mosques.
(Segueix)
El que convé és que l'individu que entra a formar part d'un moviment no estigui manipulat, que tingui un ventall d'informació complet sobre les diverses opcions i les seves conseqüències, i, sobretot, que aquest moviment no anul·li la seva capacitat última de decisió. Ara bé, també formem part de grups grups socials grans els interessos dels quals entren en contraposició amb els d'altres. Formar part de determinat grup (o classe) no es tria, el que si que es pot canalitzar són les estratègies comunes.
ResponEliminaDavant de tot acte contaminat per la violència, en cada linxament o resposta irada, que punxa la dignitat individual, en la consciència de cada u hauria de ressonar amb força: "sóc un bàrbar?". La frontera entre civilització i barbàrie es trenca i es torna legítima la suspensió de drets i l'ús de la violència.
Però els estats d'estrès i nerviosisme per una situació que ha acabat amb la paciència de tots no ajuden a respondre d'una forma més o menys ordenada i racional. Per això, el clima social és tant important. Hi ha una cosa que preocupa i preocuparà sempre, i que tu comentes: quan i com s'activa el "clic" que fa saltar pels aires tota deliberació prèvia, a mode de catarsi col·lectiva?
Aquesta sensació indescriptible que "es respira en l'ambient", "en passarà una de grossa"..., com desemboca en l'acció? Com pot ser que l'acció d'un es reprodueixi simultàniament per centenars de persones? Segurament hi ha un element de resposta adaptativa biològica fora de l'àmbit del raciocini. En un instant, però, les neurones interaccionen entre els caps de la gent: atacar o defensar-se? si jo responc (o no), ho faran els altres? Ara és el moment? què dir per moure el grup? Si creus que t'has de defensar col·lectivament i els altres creuen el mateix i tu ho saps, aleshores es desencadena el procés i l'estratègia triomfarà o no en funció del talent estratega :).
El filtre que ens impedeix executar accions està format per un sistema molt complex de creences, valors, interessos,..., i cadascú va pel món introduint la informació (signes i símbols) en paquets que ens permeten organitzar-nos, seleccionar la informació i comportar-nos de certa manera. Com se saturen aquests sistemes de manera que un accepta determinada opció i està disposat a dur-la a la pràctica és un fet, en darrer terme, de "creure-hi".
En un món de xarxes, d'estats d'opinió que juguen un paper clau en tots els àmbits de la vida, és difícil, però necessari, comparar la teva opinió amb la del veï per no "carregar-te de raons" només amb les del teu cercle.
Amb totes les prevencions i les teves recomanacions!
Dani
Gràcies Dani!
ResponEliminaM'alegre tornar a sentir les teves opinions. Ara feia molt de temps que no interactuàvem. A veure si ho solucionem aviat :)
Molt interessants els teus comentaris. Llegint-los m'has fet pensar en diversos exemples bastant coneguts.
Sobre els desencadenants de l'acció, en molts casos (i pujo la aposta fins a "la majoria de casos"), el fet desencadenant és un fet més que en altres circumstancies hauria passat desapercebut o no hi hauria hagut més conseqüències. Un exemple: El fet que Rosa Parks es negués aquell dia a aixecar-se per deixar seure a un blanc va ser només l'espurna que va encendre la flama, però si darrera no hi hagués hagut la indignació, recolzament i tots els anys de racisme als USA, o dit d'una altra manera, si la comunitat negre hagués estat tranquila, Rosa Parks hauria estat una més de les empresonades. O l'enfonsament del Lusitania o tants d'altres exemples. El fet és que en cada un d'aquests casos ja hi havia una consciencia col·lectiva desperta i aquest fet va ser només casual i no causal. Si no hi hagués hagut una Rosa Parker hauria aparegut algú altre. Ells són poc més que soroll. I amb això et vull dir que no és una qüestió adaptiva biològica si no que és una llei de la natura (de les xarxes socials en aquest cas).
Sobre el que passa pel cap a la gent en el moment d'actuar és ben senzill, crec jo. La gent que es fa preguntes quan és hora d'actuar en general no actuarà. Però si tot i així actua, no sabrà el per què. Llavors la pressió social li farà seguir al ramat.
Una altre exemple. Els estols d'ocells solen estar molt alerta quan estan a terra. Sempre n'hi ha algun que mira de reull. A vegades, un d'ells surt volant i de cop la resta el segueix (o creixent de forma exponencial el nombre de seguidors si ho prefereixes). Altres vegades només en marxen un o dos i els altres es queden. La pregunta, amic, és per què aquesta diferència. La meva explicació esta en l'estat d'excitació de l'animal. Si l'ocell està tranquil, està a gust, te menjar... no es voldrà moure. Si l'animal no està a gust, aprofitarà qualsevol excusa (un soroll, un altre ocell, un olor estrany...) per marxar. L'error és pensar que tot l'estol és homogeni. Hi haurà animals que voldran marxar mentre que d'altres estaran més tranquils. Els que marxin augmentaran el neguit dels que es queden. La pressió social s'encarrega de fer la resta.
Un últim exemple en els bancs de peixos. Ara fa cosa de 10 o 15 anys es va posar de moda l'estudi de les "self-propelled particles" que descriu el comportament dels grans grups d'animals a partir de models del comportament individual. Un dels models que més m'ha fascinat explica com és que els bancs de peixos giren en cercle o es traslladen tots junts. El model diu que cada individu intenta mantenir-se a una distància de seguretat dels seus veïns (ni molt a prop ni massa lluny) i que tendeixen a mantenir la mateixa direcció que els veïns (també aplicable a estols d'ocells). Amb això és suficient per descriure aquest moviment col·lectiu. Altres estudis amb saltamartins mostra que si de forma espontània algun (o uns pocs) d'ells decideix canviar de direcció, hi ha una probabilitat que tot el grup canvii de direcció. Que això passi o no depèn de la densitat d'animals.
Al final, els grans grups de persones no son tan diferents dels ramats d'animals. La pressió social s'encarrega de fer la resta.