La gent gran, parlo dels avis, tenen tendència a repetir batalletes fins a l'esgotament. Coses que sens dubte els han marcat al llarg de la seva vida i que els han fet créixer i els han donat força per seguir endavant.
Recordo moltes d'aquestes històries que m'explicava el meu avi, no fa tant de temps. Ell que va ser un home de pagès va viure el camp de ben a prop i gaudia observant la natura. M'explicava, per exemple, com un dia va assistir a l'aniquilació d'una col·lònia sencera de formigues, atacades per formigues d'una altra col·lonia. Tot i això també va viure la duresa del camp i la seva pell arrugada i curtida ho deixaven clar. Sempre em repetia: "Si algun dia vols cultivar algo tu mateix... Però no t'hi dediquis mai!" També em feia molta gràcia com cada cop que li parlava de la física em tornava a preguntar que què estudiava exactament. Sempre acabava recordant quan algun treballador de la fàbrica tèxtil va llençar un pot de sosa càustica (o lleixiu) per desembussar el desaigua dels àcids que es feien servir per fixar el color. L'explosió que va produir la barreja va deixar un gran forat al mig de la carretera. I acabava la conversa dient-me: "Tu tria un cami i no el deixis. Segueix sempre endavant i insisteix. Ves sempre recte i estudia molt. Que jo no vaig poder-ho fer".
Els últims anys he pogut disfrutar també de les converses amb l'avi Raimon; l'avi de la Mariona. Una persona culta com n'he conegut poques i que ha tingut la sort de dedicar-se a allò que li agradava: la pintura, els amics i la família. Tot i que els meus coneixements de pintura són mes aviat escassos, escoltant-lo he après voluntària o involuntàriament que els quadres sense la vivència estan buits. Que coneixent al pintor i les seves experiències tot allò que va fixar com a un instant en una imatge cobra vida i et transporta a un petit retall de la seva vida. És llavors quan els arbres comencen a moure's amb el vent, els nens corren a jugar amb els pinzells i les esglésies s'omplen de pots de pintura i bastides.
Lo dit, batalletes. Aquestes històries les he sentit mil vegades, però no em cansava mai d'escoltar-les. Per què? Doncs perquè quan expliquen aquestes històries els hi brillen els ulls; ho tornen a viure. Es tornen a emocionar i es transporten (em transporten) 70 o 80 anys endarrere quan ells encara no tenien arrugues a la cara. A mi, personalment, m'al·lucina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada