(Auto) Crítica

Ahir el Pere em deia que era més crític amb el seu propi treball que amb el dels demés. És encoratjador saber que la gent intenta treure el millor de si mateix i objectivar allò que fa, un fet especialment necessari en el camp de la recerca.

L'autocrítica, però, és més aviat escassa en els dies en que vivim i no em  refereixo només a nivell laboral, sinó també a nivell personal. Filar prim amb allò que es vol fer o reconèixer els errors propis i corregir el que no s'ha fet bé és poc freqüent. No et pensis que és fàcil.

En primer lloc t'has d'adonar que el que has fet no era el correcte. Això ja és el primer obstacle. Com una persona que està segura que el que ha fet és correcte pot arribar a acceptar que no ho és? Al final el que és correcte i el que no és una qüestió de fe i creença, o no? Aquí és on entra la autocrítica. Si ets una mica autocrític t'intentaràs situar en un pla superior i mirar les coses objectivament per fer l'esforç de mirar més enllà del teu nas. Ser capaç de criticar el teu fet com ho faria algú altre i empatitzar amb l'altre part.

És curiós, però, com d'antagònics són els conceptes de crítica i autocrítica. Com d'agradable i a vegades excitant pot arribar a ser la crítica als altres i com de vergonyós i despreciable és criticar-se a un mateix. Realment, a poca gent he sentit admetre errors públicament. Està clar. I aquí apareix el segon problema. Admetre un error davant un crític és firmar la teva sentencia perquè aprofitarà la ocasió per demostrar a la humanitat com s'han de fer les coses (segons ell) i per deixar-te clar que ell sap molt millor que tu com s'ha de fer (de la qual cosa n'està convençut, encara que no sigui així). En general, però, la mateixa crítica que aplica als altres no se l'acostuma a aplicar a si mateix. Tal vegada sí a nivell laboral, però en cap cas a nivell personal. Llavors hi ha la "rara avis" dels crítics constructius, tan adorables com escassos. Aprendre i ajudar a aprendre dels errors. Aquest és l'esperit.

La crítica i l'autocrítica tenen una part bona i una dolenta, és evident, però les dues són necessàries. La crítica sense l'autocrítica deshumanitza i desautoritza. L'autocrítica sense crítica afebleix en front dels demés i desnivella les relacions d'igualtat. El primer cas s'exemplifica amb qualsevol polític d'aquest país (barruts desacreditats!). El segon l'haureu vist en moltes parelles del vostre entorn.